SARDENYA (III)

LA HISTÒRIA DE SARDENYA

A Sardenya, va haver-hi una civilització prehistòrica de la qual queden monuments megalítics. Les primeres domus de janas (cases de les fades) es remunten al 2000-1800 aC, en plena edat del bronze; es tracta de petites tombes excavades en la roca, de vegades reunides en grups nombrosos, en què segons la tradició popular habitaven fades i bruixes. La cultura nuràgica, de la qual queden sobretot els nurags, es va desenvolupar des del segle XVI aC fins al segle IX aC.

Llavors, van arribar-hi els fenicis, perquè s'han descobert, en les excavacions, terracotes d'origen fenici. Aquests la van anomenar ŠRDN (Shardan/Sherden o variants properes).

Als fenicis, els van succeir els cartaginesos, les ciutats més importants dels quals van ser: Caralis, Tharros i Nora.

RUNES DE THARROS

L'any 230 aC, va ser conquerida pels romans, com a conseqüència de la derrota cartaginesa en la primera Guerra púnica. Sardenya es va convertir en una província romana, i les ciutats costaneres que existien van créixer i van ser embellides, mentre que es van fundar colònies com Turris Lybissonis i Feronia. Van ser poblades per immigrants romans. L'ocupació militar romana va acabar amb la civilització nuràgica. Malgrat les campanyes per les serralades centrals, anomenades pels romans Barbaria (en sard modern, "Barbagia"), la dominació romana del centre de Sardenya mai no va ser més que nominal.

La dominació romana de Sardenya va durar 694 anys. Als primers segles de l'edat mitjana, Sardenya va ser saquejada pels vàndals (segle V), que van ocupar Caralis juntament amb altres ciutats costaneres de Sardenya. El domini va durar 77 anys, dels quals poc se sap, tret que el govern vàndal va adoptar una forma similar de la prèvia estructura imperial romana. També la van ocupar els gots. No obstant això, els bizantins la van conquerir l'any 533, quan els vàndals van ser derrotats pels exèrcits de Justinià I sota el general Belisari en la Batalla de Tricamaro.

 Els bizantins es van quedar a l'illa fins al segle X. L'autoritat bizantina centralitzada va romandre fins al voltant de l'any 650; després, l'autoritat va passar a mans dels llegats bizantins locals. Es va deure en gran manera als problemes locals, com els atacs dels moros i dels berbers sobre les costes sardes. Els sarraïns van fer incursions en aquesta illa del Mediterrani.  Aquests atacs van ser cada vegada més intensos i van donar com a resultat que els habitants abandonessin les ciutats costaneres.

La disgregació del poder bizantí a l'illa i el creixent aïllament causat per les incursions magribines afavoriran la formació de quatre regnes independents i ja consolidats al s. XI. Es tracta dels judicados (literalment: "jutjats"), que prenen el nom de la figura que els regia, el judike ("jutge"), derivada de la tradició bizantina. N'hi havia quatre: Torres (nord-oest), Gallura (nord-est), Arborea (centre) i Càller (sud), si bé progressivament tots menys el d'Arborea acabaran caient sota l'òrbita de les repúbliques de Gènova i Pisa. A banda del poder del judike i de la seva família, cadascun d'aquests regnes tenia una Corona de Logu, o sigui, un consell, i en alguns casos també una Carta de Logu, un codi de lleis per al territori. L'organització d'aquests regnes autòctons es vertebrava a partir de les curadorias o partes (províncies), dividides al seu torn en les diverses biddas (poblacions).

Als segles XII i XIII, Gènova, Pisa i el Papat van lluitar llarg temps per imposar-hi el seu poder. A la fi del segle XIII, el papa Bonifaci VIII va establir que Sardenya passés a la Corona d'Aragó, i se'n formalitzà la cessió l'any 1324, quan el llavors infant Alfons IV d'Aragó, futur Alfons el Benigne, pren Sardenya durant els últims anys del regnat de Jaume II d'Aragó.

El domini de la Corona d'Aragó s'hi va perllongar fins al segle XVIII; mantingué a l'illa una rígida organització de tipus feudal, i destacà la seva presència sobretot a L'Alguer, repoblada per catalans després d'una revolta. Sardenya va passar a Àustria l'any 1713, en virtut del tractat d'Utrecht. Però el 1718, després del Congrés de Londres, Sardenya va passar a Víctor Amadeu II de Savoia. I, mitjançant la casa de Savoia, es va incorporar al Regne d'Itàlia l'any 1861. Després de la Segona Guerra Mundial, la Constitució d'Itàlia li reconeix certa autonomia.