CÒRSEGA (II)

La història

La prehistòria de Còrsega ha estat poc investigada en relació amb les altres illes o els altres territoris litorals de la Mediterrània occidental. L’any 1967 es pogué establir que hi arribà el Neolític primitiu mediterrani, caracteritzat per les ceràmiques impreses. Aquesta fou, probablement, la primera fase del poblament vers el quart mil·lenni. 

Dolmen

La primera fase de poblament dens i important correspon a la cultura megalítica, de la fi del tercer mil·lenni i del segon. Hi són coneguts nombrosos dòlmens i altres monuments megalítics funeraris; però l’element més característic d’aquesta cultura són les esteles, ja en forma de menhir corrent, aïllat, ja posades en rengles, com les de Pagliaiu a Sartene, o més encara les esteles antropomorfes, com les de Filitosa. Còrsega és un dels nuclis més densos d’aquest tipus d’estàtues menhirs de tota la Mediterrània occidental, que en la darrera fase duen sovint espases, de formes corresponents a les de l’edat del bronze, gravades o en relleu. Possiblement en són contemporànies les pintures esquemàtiques, com les de la Grotta Scritta, d’Olmetta. 

Filitosa

Una nova fase començà vers la meitat del segon mil·lenni amb la civilització dita torréene, des del 1955, per Grosjean i altres investigadors francesos, caracteritzada per construccions monumentals, i que potser forma un cicle de cultura amb la civilització nuràgica de Sardenya i amb la cultura talaiòtica de Mallorca i Menorca, i que es mantingué, com en aquestes altres illes, fins a l’arribada de les influències: grega, púnica i romana. Des del s. VI aC entrà a l’esfera de les colonitzacions grega i feniciocartaginesa, i fou un punt de rivalitat entre ambdues. Els grecs fundaren al nord-est de l’illa la factoria d’Alalia, davant la qual tingué lloc la batalla naval d'Alalia, que no representà, com habitualment ha estat dit, la fi de la influència grega a l’illa, segons que demostren les excavacions actuals. Però caigué sota l’hegemonia cartaginesa vers els s. IV-III aC, fins que els romans l’ocuparen el 237 aC. Durant el s. II aC hi hagué diverses revoltes indígenes antiromanes. Malgrat alguns esforços de colonització sistemàtica, sobretot durant el s. I aC, la romanització no hi fou profunda, en vist les altres terres i illes immediates, i restà com un món marginal. 

Sèneca, entre altres, hi fou exiliat. Els llatins la conegueren amb el nom de Corsica, origen de l’actual.

Fou conquerida pels vàndals el 456 i l’ocupació es mantingué dependent del regne vàndal del nord d’Àfrica, fins que l’any 526 els bizantins la reconqueriren. Durant aquest període mantingué el caràcter marginal i de terra d’exili, puix que els vàndals hi enviaren un grup de bisbes expulsats del nord d’Àfrica.

El 725 fou annexada al regne llombard d’Itàlia, però uns cinquanta anys més tard, per donació dels reis francs, el papat esdevingué titular del govern de Còrsega. Des de la primeria del s. VIII, i durant tres-cents anys, l’illa fou objecte de continuats atacs sarraïns, molts dels quals provinents d’Al-Andalus. Aquest fet provocà un gran despoblament de l’illa, en benefici sobretot de Roma.

La reconquesta fou acomplerta, per l’acció combinada de Pisa i Gènova, durant la primera meitat del s. XI. El 1078 el papa en confià l’administració al bisbe de Pisa, però els genovesos, sobretot a partir del 1132, penetraren a l’illa. La desfeta pisana a Meloria (1284) donà Còrsega als genovesos.

El 1297 l’illa entrà en el camp de la política catalanoaragonesa en ésser concedida en feu, pel papa Bonifaci VIII, amb l’illa de Sardenya, a Jaume II de Catalunya-Aragó, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert). Jaume II tractà de suplantar, sense gaire èxit, els genovesos i els pisans que dominaven l’illa i hi formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya. Les dificultats d’aquesta conquesta impediren l’acció a Còrsega, però fou creat el càrrec de governador general de Còrsega, annex al càrrec equivalent de Sardenya. Pere III de Catalunya-Aragó provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar Còrsega a les mans dels catalans i Martí I el visità personalment (1399) a l’illa per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria; el darrer anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, fomentats per Gènova, impediren una acció definitiva. En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya-Aragó tot l’ajut que li calia.

Alfons IV rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420), fet que afleblí el partit filocatalà; la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434). Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar els seus drets damunt Còrsega. Els Della Rocca i els Istria es mantingueren fidels a Catalunya-Aragó, però les dissensions entre ells comprometeren encara més l’èxit de llur acció. D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí al genovès Ludovico di Campofregoso (1448). Alfons IV nomenà encara com a lloctinents Jaume de Besora (1451), Antoni Olzina (1452) i Berenguer d’Erill (1455), que renovaren la penetració catalana a l’illa i obligaren els genovesos a deixar Còrsega sota control del Banco di San Giorgio (1453), per evitar-ne la pèrdua. La irrupció dels turcs a Europa (1453) desvià l’atenció d’Alfons IV cap a uns altres problemes, i a la seva mort (1458) s’extingiren els lligams de Còrsega amb la corona catalanoaragonesa.

Gènova tornà aleshores a dominar en exclusiva el govern de Còrsega, bé que el 1553 Sampiero Corso aconseguí que Enric II de França, amb la col·laboració turca i dels descontents del domini genovès, ocupés l’illa, que restà gairebé tota sota domini francès, fins que la pau de Cateau-Cambrésis (1559) la retornà a Gènova. El 1729 els corsos s’aixecaren contra Gènova, que demanà ajut a Àustria (1731) i a França (1737), la qual s’annexà l’illa el 1768. 

Pasquale Paoli, cap de l’oposició a França i organitzador de la Còrsega independent, fou finalment vençut per Napoleó I (1793-95). La Còrsega francesa tingué des d’aleshores, i fins al començament del s. XX, una forta depressió econòmica, que provocà una gran emigració. Totes les reivindicacions italianes, particularment durant l’època feixista, foren rebutjades tant pels francesos com pels corsos. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels italians i pels alemanys (1942-43), però fou alliberada per les forces franceses el 1943. Al llarg dels anys seixanta i setanta s’anaren incrementant les accions reivindicatives d’una autonomia envers l’Estat francès, reflex d’un sentiment nacional ofegat ensems per clans oligàrquics de l’illa i per l’administració parisenca. Les organitzacions més radicals (el Front Nacional per a l’Alliberament de Còrsega [FNAC]) i la Unione di U Populi Corsu, principalment) optaren per dur a terme actes de violència contra institucions, edificis o béns que representaven el poder francès. La força del moviment independentista cors menà el govern a concedir una certa autonomia a l’illa l’any 1982.

Es va crear una assemblea regional, però aquesta no és dotada de govern, i les seves atribucions legislatives són molt limitades pel que fa a l’administració de recursos propis. La permanent situació de conflicte polític, social i àdhuc militar amb les organitzacions sobiranistes corses arribà a un punt d'especial gravetat amb l'assassinat del prefecte Erignac, màxima autoritat francesa a l'illa. D'altra bnada, les repetides denúncies de greus irregularitats per part de funcionaris francesos a l’illa, portaren el govern de Lionel Jospin a obrir, a l’estiu del 2000, unes negociacions amb els polítics corsos per a tractar de la qüestió d’un nou estatut per a l’illa. L’aprovació el 2001 del projecte d’estatut d’autonomia (que comportà una bel·ligerant oposició en tot l’espectre polític francès) semblà obrir una possibilitat de posar fi al conflicte crònic de l’illa i les seves seqüeles (corrupció, violència i estancament econòmic). Tanmateix, el text retornà del Senat considerablement retallat i, al gener del 2002, el Consell Constitucional suprimí els articles relatius a l’adaptació de les lleis franceses. Al juliol del 2003, el text fou sotmès a referèndum. El resultat fou negatiu (50,98%), malgrat que no tan sols els partits estatals sinó també els partits nacionalistes hi feren campanya a favor, i fou atribuït a una diversitat de causes, entre les quals l’actitud bàsicament contrària del funcionariat, que a l’illa representa gairebé el 40% de l’electorat, i les atribucions insuficients. El bloqueig de la situació creà fortes tensions entre els grups polítics de l’illa, i al març, Corsica Nazione (CN), un dels principals partits nacionalistes, abandonà l’assemblea territorial. Mentrestant continuaren tenint lloc atemptats, entre els quals els assassinats de dos destacats dirigents nacionalistes que denunciaren les activitats criminals d’una de les fraccions del Front Nacional d’Alliberament de Còrsega (FLNC), el grup armat secessionista principal de l’illa. També causaren controvèrsia les detencions dels líders nacionalistes Jean Colonna alguns dies abans del referèndum, acusat de l’assassinat del prefecte Claude Erignac el 1998 i, a l'abril del 2004, la de Jean-Guy Talamoni, líder de CN, acusat d’extorsió. Entre els anys 2003-05 l’FNLC mantingué una treva en els seus atemptats. En un comunicat que citava explícitament els casos d'Irlanda del Nord i del País Basc, i al juny del 2014 el FNLC anuncià la fi de la lluita armada i l'inici d'un procés de conversió en un moviment que cercaria la independència de l'illa per mitjans pacífics i democràtics. Feia també una crida a negociar amb París un Estatut transitori i la situació dels seus membres presos.

La victòria dels partits nacionalistes a Còrsega de moment no ha variat la situació. Emmnuel Macron, president de França, el passat mes de febrer va anar a Còrsega però no va satisfer cap de les reivindicacions corses.

 

«Enric Bonet – París (El Punt Diari)

Després de mesos fent l’orni sobre la qüestió corsa, el president francès, Emmanuel Macron, va detallar ahir la seva visió sobre les reivindicacions del puixant moviment sobiranista d’aquesta illa del Mediterrani. La seva resposta va resultar un exercici d’ambigüitat macronista. Si la política econòmica del jove dirigent, de 40 anys, pretén combinar “el millor de la dreta i de l’esquerra”, la seva proposta per a Còrsega sembla una barreja de centralisme i federalisme.

Macron va tancar la porta a dues de les principals reivindicacions dels sobiranistes corsos: la cooficialitat de la llengua corsa i la creació d’un estatus de resident que obligui a viure a l’illa durant cinc anys per comprar un immoble. Però, en canvi, va obrir-la a reformar la Constitució francesa i permetre, així, que s’hi mencioni l’especificitat corsa.

“Soc favorable al fet que Còrsega sigui mencionada en la Constitució”, va anunciar Macron, ahir a la tarda a Bastia. El president francès va cloure la seva primera visita a Còrsega amb aquest esperat discurs en un centre cultural de la capital econòmica de l’illa en què va donar nous detalls sobre la seva reforma constitucional. “La reforma de l’article 72 obrirà les portes al dret a la diferenciació i això permetrà una transferència de noves competències”, va assegurar. París pretén concedir una certa iniciativa legislativa a les regions en aquelles matèries de les quals són competents. Còrsega té competències en turisme, cultura, patrimoni, aeroport, boscos, agricultura i pesca.

Tanmateix, el “cafè per a tots” a la francesa no satisfà els sobiranistes corsos. Preferirien que es reformés l’article 74 de la Constitució i s’assimilés, així, l’estatus de Còrsega al dels territoris d’ultramar, com ara Nova Caledònia, que celebrarà durant aquest any un referèndum d’independència.»